Dra. Elvira Munteis
Neuròloga adjunta de la Unitat d’esclerosi múltiple del Servei de neurologia de l’Hospital del Mar de Barcelona
Vaig estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona acabant l’any 1992 i la residència de neurologia a l’Hospital del Mar de Barcelona del 1995-1999. L’any 1999 m’incorporo a la Unitat d’esclerosi múltiple de l’Hospital del Mar amb el projecte d’investigació “Estudi de la disfunció ano-rectal en els pacients amb esclerosi múltiple. Resposta al tractament amb biofeedback”.
Des de l’any 2007 sóc metgessa adjunta del servei de neurologia i coordinadora de la Unitat d’esclerosi múltiple i hospital de dia de l’Hospital del Mar de Barcelona.
1.
Com definiries l’Esclerosi Múltiple?
L’esclerosi múltiple és una malaltia crònica que afecta al sistema nerviós central. La seva etiologia és desconeguda però sabem que es tracta d’una malaltia autoimmune, en la qual el nostre sistema immunològic desenvolupa anticossos contra la beina de mielina donant lloc a les diverses manifestacions neurològiques.
2.
És una malaltia hereditària?
L’esclerosi múltiple no és una malaltia hereditària. Sí que és cert que són més susceptibles genèticament a patir-la aquelles persones que tenen familiars afectats.
L’esclerosi múltiple és una malaltia no hereditària de causa desconeguda.
3.
És només una malaltia de gent jove com es veu als medis?
Si bé és una malaltia que afecta fonamentalment a gent jove, essent diagnosticada entre els 20-49 anys, hi ha un petit tant per cent que oscil·la, segons els estudis, entre el 0.6-12% que es diagnostica més enllà dels 50 anys. En aquestes edats la malaltia es caracteritza per un curs més progressiu, es triga més en el diagnòstic i sol predominar l’afectació motora.
4.
Quines implicacions pot tenir aquest diagnòstic de cara a la planificació familiar?
L’esclerosi múltiple, com ja hem dit, es diagnostica en edats joves, això fa que el desig de ser pares sigui un dels dubtes que es planteja un cop se sap el diagnòstic. En aquests últims anys, l’aparició dels tractaments orals i els nous fàrmacs d’alta eficàcia han fet que el desig de gestació s’hagi de tractar des del principi per tal de planificar el tractament.
5.
Un malalt amb EM pot portar una vida normal?
El diagnòstic de la malaltia no porta implícit deixar de fer les activitats que un feia.
És important mantenir tant l’activitat laboral com les activitats d’oci sempre que les limitacions físiques ho permetin. Durant el curs de la malaltia cal ajudar al pacient a adaptar-se a les noves circumstàncies i, en aquest moment, les associacions de malalts juguen un paper molt important.
6.
Quin seria el principal canvi dels últims anys en el tractament de l’EM?
En els últims anys han aparegut fàrmacs immunosupressors que, donat el seu mecanisme d’acció, han replantejat l’estratègia del tractament en l’esclerosi múltiple. Actualment es parla de dos tipus d’estratègies, o bé l’escalada del tractament o bé una estratègia inductora. A part, els nous fàrmacs han representat també millores en la posologia essent aquestes més còmodes pels pacients. En els anys vinents prendrà cada cop més importància la possibilitat de tractar pacients amb progressió de la malaltia. Actualment ja hi ha un fàrmac indicat pel tractament en les fases inicials de l’esclerosi múltiple primària progressiva i s’espera, en els propers anys, la comercialització de fàrmacs per la secundària progressiva.
7.
En línies generals, quin tipus de tractaments per a la malaltia tenim?
Diferenciem dos grans grups de tractaments: els tractaments que modifiquen el curs de la malaltia i els que van dirigits a millorar la qualitat de vida dels pacients.
Dins el primer grup ens trobaríem fàrmacs immunomoduladors, anomenats també de moderada eficàcia, que són els que habitualment iniciem, i fàrmacs immunosupressors o d’alta eficàcia pels pacients amb formes agressives de la malaltia o bé quan els anteriors no són eficaços.
La tria entre uns o altres es farà en funció de les característiques de la malaltia i del pacient, tenint en compte sempre el balanç entre risc-benefici.
Pel que fa als tractaments simptomàtics tenim els corticoides pel tractament dels brots i, a part, els dirigits a tractar símptomes com l’espasticitat, els trastorns esfinterians o la fatiga entre d’altres.
La decisió de tractament serà individualitzada per cada malalt tenint en compte la relació risc-benefici.
8.
Començar un tractament implica seguir una teràpia crònica?
És la gran pregunta que els neuròlegs ens plantegem moltes vegades.
A l’hora de decidir si retirem o no un tractament cal valorar el pacient individualment, i tenir molt en compte la relació risc-benefici.
Hi ha situacions en què tindrem pocs dubtes i d’altres en què serà més difícil decidir. És molt important en aquests casos la comunicació entre el pacient i el metge. Podríem dir que no sempre un tractament serà crònic sinó que dependrà de molts factors.
9.
Quin paper juga la RM cerebral en el diagnòstic de la malaltia?
La RM és una de les principals eines diagnòstiques de la malaltia.
El diagnòstic de la malaltia es basa en els criteris diagnòstics de Mac Donald 2017 en els quals les troballes de la RM són fonamentals.
La RM a part té gran utilitat en monitorar l’evolució del malalt, l’eficàcia dels tractaments i prendre decisions pel que fa l’inici o retirades de tractament.
10.
En què ens poden ajudar les seqüències més avançades de RM?
Les noves seqüències de RM ens ajudaran sobretot a conèixer el fenomen de l’atròfia cerebral. En els últims anys l’objectiu se centra en la cerca d’eines que ens permetin monitorar el fenomen de l’atròfia cerebral, volum de lesions, entre d’altres, i així conèixer la progressió de la discapacitat.